La diferència entre els tractaments de fosfa i passivació en els metalls rau en els seus propòsits i mecanismes.

El fosfat és un mètode essencial per a la prevenció de la corrosió en materials metàl·lics. Els seus objectius inclouen proporcionar protecció contra la corrosió al metall base, servint com a imprimació abans de pintar, millorar la resistència a l’adhesió i la corrosió de les capes de recobriment i actuar com a lubricant en el processament de metalls. El fosfat es pot classificar en tres tipus en funció de les seves aplicacions: 1) fosfat de recobriment, 2) fosfat de lubricació d’extrusió en fred i 3) fosfat decoratiu. També es pot classificar pel tipus de fosfat utilitzat, com el fosfat de zinc, el fosfat de zinc-calci, el fosfat de ferro, el fosfat de zinc-manganès i el fosfat de manganès. Addicionalment, el fosfat es pot classificar per temperatura: a alta temperatura (per sobre de 80 ℃) fosfat, fosfat-temperatura mitjana (50-70 ℃) fosfat, fosfat fosfat (al voltant de 40 ℃) i a la temperatura ambient (10-30 ℃) fosfat.

D'altra banda, com es produeix la passivació en els metalls i quin és el seu mecanisme? És important tenir en compte que la passivació és un fenomen causat per les interaccions entre la fase metàl·lica i la fase de solució o per fenòmens interfacials. La investigació ha demostrat l'impacte de l'abrasió mecànica sobre els metalls en estat passivat. Els experiments indiquen que l’abrasió contínua de la superfície metàl·lica provoca un canvi negatiu significatiu en el potencial metàl·lic, activant el metall en estat passivat. Això demostra que la passivació és un fenomen interfacial que es produeix quan els metalls entren en contacte amb un medi en determinades condicions. La passivació electroquímica es produeix durant la polarització anòdica, provocant canvis en el potencial del metall i la formació d’òxids metàl·lics o sals a la superfície de l’elèctrode, creant una pel·lícula passiva i provocant passivació metàl·lica. La passivació química, d’altra banda, implica l’acció directa d’agents oxidants com el HNO3 concentrat al metall, formant una pel·lícula d’òxid a la superfície o l’addició de metalls fàcilment passades com la CR i la NI. En la passivació química, la concentració de l’agent oxidant afegit no hauria de caure per sota d’un valor crític; En cas contrari, pot no induir la passivació i pot provocar una dissolució de metalls més ràpida.